Si no et cura, et mata

Tots coneixieu a Ramon, el meu home.  Era una bona persona. El malnom de la seua família, Catxet, li venia al pél al seu caràcter, com una clau al pany. Era tranquil i mesurat, no li agradava ni discutir ni fer-se de notar, i mai l'haureu sentit parlar mal de ningú.  Pel matí, a l'horta i per la vesprada, a casa.  De més jove es passava un ratet pel Casino, però quan muigué el nostre Nofre, amb el dol, no el tornà a xafar mai més.
Heu de saber que el meu marit va morir a l'invern de 1969, quan tenia 81 anys d'edat.  Com ens passa a tots els vells, la vellea punyetera, arrossegava malalties des de molts anys.  El sucre li va fer perdre l'oïda feia molt de temps i les cataractes li tenien la vista molt emboirada.
A més a més, li havien aparegut unes llagues al peu dret, d'eixes que no es tanquen mai i que li anaven supurant constanment.  Pepe, el nostre fill, procurava totes les vesprades netejar-li la ferida.  El meu Pepe havia sigut ajudant sanitari fent la mili i s'encarrega  de la cura de ferides i cremades per a tota la família.  A més, i el que és més important, és el nostre practicant particular, encarregat de ficar les injeccions que calguen a germans, cunyats i nebots. Du una bolseta de tela i dins un estoig metàl·lic on guarda, com si fos un tresor, les dos peces de vidre que formen la xeringa, dos o tres agulles d'injectar i unes pinces per agafar objectes.   A la casa on arriba ja sabem que hem de tindre preparat un casset amb aigua calenta a punt de bollir per a que totes les peces de la xeringa queden ben desinfectades.
Però, eixe dia de febrer, Pepe es quedà ben preocupat per son pare. Li va alarmar la seua respiració, que era cada vegada més treballosa, i la febra, que començava a pujar-li. Tenia la sospita que podia patir una pneumònia o altra cosa pitjor.  Jo,de seguida, cridí a D. José, el metge del poble, per a que el visitara en casa i el resultat sigué un diagnosi de pulmonia.  Com a tractament, D. José li receptà quatre dosis de penicil·lina,  d'eixes que van en unes botelletes per a injectar-les.  El mateix dia de la visita, abans del sopar, el meu Pepe li punjà la primera dosi a son pare i, Ramon reaccionà molt bé, sopà amb tranquilitat i es gità amb la febre més controlada.
Al sendemà el meu home estava més animat.  Encara que respirava un poc fatigat, no tenia el front tant calent i feu el dinar amb bona gana. A mitja vesprada Pepe, que ja havia vingut a fer una ullà pel matí, abans d'anar a treballar, s'acostà a casa a fer-li la cura diària del peu llagat i a injectar-li la segona dosi de penicilina.  Al poc de l'injecció, s'adonà que son pare no es trobava bé:
-Mire mare! De colp ha baixat el seu ànim- em digué.
La veritat és que la respiració tornava a ser més fatigosa i els ulls se li tornaren a ficar vidriosos per la calentura.   Ramon a penes sopà i demanà anar-se'n al llit.  Pepe, després de gitar son pare, se'n anà a sa casa molt preocupat, tant que, a les dos de la matinada, s'alçà del llit i se'n vingué a ma casa.  Com que duia claus no em vaig enterar fins que el trobí a la vora del nostre llit.  Jo el vaig vore amb els ulls pesats, adormida encara, i li diguí:
-Pepe, que fas ací?
Ell, amb la veu baixa només va poder contestar:
 -Mare, el pare està mort.
No sé que em va passar pel cap, el cas és que vaig comprendre de colp el que havia passat i no s'em va ocòrrer altra cosa que baixar del llit, agenollar-me i començar a resar el rosari, com si estiguera davant del Santíssim!!
 Al poc, el meu fill m'alçà de terra i agafant-me pels braços, em tragué de l'habitació.  Des d'eixe moment, ja els meus fills s'encarregaren de tot. De bon matí vingué D. José, per signar el certificat de defunció.  El meu Pepe se li acostà, i li parlà molt seriòs. No estava enfadat, sinó més bé decebut pel que havia passat:
-D. José, mire com estem!  Li ficarem la penicil·lina que pareixia que anava tan bé i, a la segona "punjà", la medicina l'ha mort.
El metge el mirà amb eixos ulls irònics que de vegades ficava, i  li amollà:
-I que vols! A estes edats, les coses van com van. Anem provant, anem provant i al remat... si no te cura, te mata!

L`últim viatge del senyor alcalde

     En Cosme Juan Ferrandis va ser un dels alcaldes més representatius del Quart de Poblet del franquisme. Exercí com alcalde en un llarg període als anys 50 i 60. Pertanyia al sector integriste, els més conservadors del grup carlista que, abans de guerra, s'agrupaven al voltant del Cressol. Després de guerra mantingueren una forta competència pel poder amb el sector dels falangistes als que, numèricament, superaven.

      Al tio Cosme, que d'eixa manera li deia tot el poble, el consideraven molts dels seus veïns una persona bròfega, grossera i illetrada que donava la cara a l'Ajuntament, mentres altres per darrere tallaven l'abadejo. La veritat és que deixà l'escola de ben xicotet per anar a treballar com llaurador als camps de la família i al Rajolar. El que ningú pogué mai negar-li era la seua honradesa, fins el punt que, quan es feu major, tingueren que donar-li un treball a l'Ajuntament de jardiner, el més paregut al treball de llaurador que havia fet tota la seua vida, per a que puguera cobrar jubilació i no passara necessitat, perquè no tenia per a mantindre's.

     El tio Cosme no tingué fills i quan enviduà de la seua dona Mercedes,  a principi dels anys 60, anà a ocupar-se d'ell la seua germana Maria. Quan ella morí, es feren càrrec el seu nebot i les seues nebodes. En principi, això no suposava gran esforç, doncs ell vivia a la seua pròpia casa i s'arreglava prou bé a soles. Però a l'any 1975, el tio Cosme tenia quasi 80 anys, començà a perdre el sentit, caigué malalt i es feia molt complicat atendre-lo. Per això, decidiren dur-lo a un asil on pogueren cuidar d'ell i, per mig d'una recomanació, el portaren a un que hi havia a Requena.

     No havien passat 4 dies quan el director de l'asil telefonà urgentment als nebots:
- Queria informales que su tio se encuentra muy grave y no creemos que sobreviva más allà de 24 horas.

    A tota pressa, una de les nebodes, amb un altre germà, pujaren cap a Requena, de nit en el cotxe. Quan arribaren, els va rebre el director amb la noticia de que el tio Cosme acabava de morir. Així les coses, el problema era el trasllat del cadàver des de Requena a Quart de Poblet, un maldecap de papers... i de diners. El senyor director els va fer la següent proposta:

  -Como todavia no hemos firmado la defunción, ¿Qué les parece si cogen el cadaver de su tio y lo bajan a Quart de Poblet en su coche? Seria todo mucho más rápido y se ahorrarian el traslado de la funeraria...

      Així ho feren. De nit baixaren al tio Cosme des de Requena a Quart de Poblet. Anava al seient de darrere, la seua neboda al costat aguantant-lo, perquè en aquells temps els cotxes no tenien cinturó i el Citroen s'inclinava a cada una de les infinites corbes de l'antiga carretera de Madrid pel Portillo de Bunyol. El duien tapat amb mantes i amb borses d'aigua calenta per evitar que es gelara i es quedara tot rígid en aquella postura. Anaven prou atemorits per si els parava la Guardia Civil i els preguntava que feien amb un cadàver al cotxe per la carretera de bona nit. Per si de cas, havien assajat una història on baixaven al tio, molt malalt, a l'hospital de València i que no s'havien adonat que ja havia mort. No els feu falta, perquè feren tot el viatge d'una tirada. Al arribar a Quart de Poblet, el deixaren al seu llit i cridaren a D, José. el metge del poble.  Li explicaren tota la situació i signà el certificat de defunció com si haguera mort a sa casa.

      L'últim viatge que feu el tio Cosme, el senyor alcalde de Quart de Poblet, el feu ja difunt, de nit, baixant de les altures de Requena i en companyia dels seus nebots. Quan isqueren de l'asil,  i durant tot el viatge, els nebots començaren, espontàniament, a resar un respons i un rosari pel descans de l'ànima son tio que, al cap i a la fi, es trobava de cos present.

Històries de guerra

   Si aneu al Cementeri Parroquial de Quart, i busqueu pels ninxos de baix del primer carrer de la dreta, que són dels més antics del Cementeri,  podreu vore la làpida del ninxo d'un home, la seua dona i la filla.  Si es fixeu en la data del decés de l'home, el 22 d'agost de 1936, podeu fer-se una idea de la causa de la seua mort.  Efectivament, Rafael és un del centenar de presos de la Càrcel Modelo de Valencia que varen ser ajusticiats a Quart de Poblet els primers mesos de la guerra.  Cada una d'eixes morts, com les que vindrien després per la guerra i la repressió, és una història pròpia, marcada per l'horror i la tristesa.

   A Rafael l'executaren tres vegades, abans de morir.

   Rafael era un antic guardia civil que exercia de carter a València.  Vinculat a Comunió Tradicionalista, al 18 de juliol havia estat de vigilància al Col·legi de Santa Ana, a l'Avinguda del Port, prop de sa casa.  La seua missió havia sigut traure a les monges per darrere el col·legi i dur-les a un lloc més segur, en la Casa de Socors.  Després, a casa seua, va patir dos registres a la mateixa nit.  Al segon registre, a les quatre de la matinada, se'l dugueren detingut.  Després de passar per alguns comités a prestar declaració, anà finalment a parar a la Carcel Modelo.

   El 20 d'agost de 1936, per la nit, el tragueren cap a Quart de Poblet, a les Travesseres, per matar-lo vora una olivera que al llarg de molt de temps mantingué els impactes de les més de cent execucions que allí es realitzaren.  Li dispararen a la ma i al ventre i el deixaren com a mort.  Però Rafael es despertà a mitja nit i anà arrastrant-se fins que arribà a la séquia de Mislata i, seguint-la, a una alqueria on demanà ajuda.  El de l'alqueria, espantat, anà al poble a donar avís.  El tornaren a detindre i el tancaren al mateix ajuntament, ferit i en males condicions.  Com que, en aquell moment, no hi havia a Quart de Poblet ningú dels representants més importants del Comité, li tocà signar l'odre de detenció a un dels regidors que pogueren trobar, Onofre.  Eixa mateixa nit tornaren a dur a Rafael a les Travesseres on, com estava tan mal i després de tirar-li a les cames, el tornaren a deixar per mort.  Va ser al sendemà al cementeri, quan, a l'hora de fer-li la foto per a l'informe del jutge, s'adonaren que encara estava viu i li dispararen el tir de gràcia.

   Aquell mateix dia s'acostà la seua dona al cementeri, a temps d'evitar que el soterraren a la fossa comuna i, de pressa i corrents,  va comprar un ninxo per al seu marit.  El mateix lloc on temps després descansaren els restes de la muller i, finalment, de la seua filla.

    No s'acaba ací la història.  Al final de guerra, un germà de Rafael que era tinent de la Guardia Civil, s'acostà a Quart de Poblet a investigar el que havia succeït i va trobar el document amb la signatura d'Onofre, el qual no havia tingut pràcticament cap altra intervenció al llarg de tota la guerra.  Eixa signatura el va valer que el denunciaren al tribunal militar i, després d'un juí sumaríssim, fóra afusellat a Paterna.

Mare i fill

L'any 1946 morí mon pare. Jo era una xiqueta, però encara me'n recorde perfectament del seu soterrament.

Era un dia de tardor, a Quart de Poblet.  Havíem passat tota la nit al costat del taüt, obert i a terra, a l'habitació dels pares, a casa. Tota la nit amb el so monocord dels responsos, els rosaris i les converses a mitja veu. A la vesprada vingué el rector, feu una xicoteta oració, llançà una arruixada d'aigua beneïda i isquérem tots cap a l'església. La caixa la duien al muscle parents i amics de la família.  Tots darrere la creu caminant en silenci pels carrers. Els hòmens es llevaven la gorra al nostre pas, les dones es persignaven mentres resaven, llaviejant, un respons: "Dale Señor, el descanso eterno...".

A l'església, la missa va passar com un somni, abraçada a ma mare i mig marejada per la forta olor del fum blanc amb el que el rector va encensar el taüt. Mirava absorta la caixa davant del altar, el reflex, a la llum dels ciris, de les gotetes d'aigua beneïda amb la que havia tornat a arruixar-la el rector. A l'eixida de l'església, el rector va acomiadar el difunt i varem anar, en comitiva, fins a la placeta que obri el carrer del cementeri. Allí, els hòmens del poble donaren el condol als hòmens de la meua família: el meu germà que a penes si tenia onze anys i els tios, germans i cunyats de mon pare. Després, ja un grup més reduït, s'enfilarem pel camí del cementeri baix el llarg sol de la vesprada. Primer la caixa, al muscle de familiars i amics, i darrere, presidint, el meu germà i el germà major de mon pare. Al final del grup anaven ma mare, la meua germana major Rosa i jo, a la seua ma. Rosa ja m'havia explicat que la malaltia de mon pare ens deixava en una posició difícil, i que tots havíem de col·laborar per tirar la casa endavant. El remat havia sigut la despesa del funeral. Per sort, a mon pare li corresponia el ninxo on estava soterrada sa mare, ma abuela, que havia mort feia dos anys. Així, si ficaven a mare i fill al mateix ninxo, s'estalviaríem una bona quantitat.

Arribarem al cementeri ja entrada la vesprada, a eixa mitja clarina que fa que es puga distingir bé les coses però sense massa detall. Tot i això, el que vaig vore, el vaig vore amb tota nitidesa i els detalls se m'han clavat a la memòria com a foc.

A mida que s'acostaven al ninxo obert de ma abuela, a la pared del fons del cementeri, vaig percebre una figura estàtica vora la boca oberta del forat, com si fora un tauló que el soterrador haguera deixat suportat contra la paret, a l'espera de fer-lo servir. Aleshores, vaig vore la seua cara, la boca mig oberta i els ulls tancats en un gest com dormint, i em vaig adonar que era la meua abuela, vull dir, el seu cadàver. A l'obrir el ninxo, l'havien tret de la seua caixa i ficat dempeus, com esperant per a rebre al seu fill a l'habitatge definitiu.  Estava quasi perfecta, a no ser pel color cendrós de les seues mans i la falta d'expressió del rostre.

El que va passar després va ser qüestió d'un moment. Els hòmens que duien el taüt al muscle, seguint les indicacions del soterrador, deixaren la caixa a terra i obrigueren la tapa. Allí es trobava el cos del meu pare, rígid, els cabells a penes descompostos pel moviment del trasllat. En un segon, el soterrador, acompanyat d'un xaval que li feia d'ajudant, agafaren el cos de ma abuela i el ficaren a la caixa amb el seu fill. El ficaren d'esta manera: al damunt, encarats un a l'altre, ma abuela cara avall però girada, la cara als peus i els peus a la cara. Va ser una maniobra ràpida. Al moment, tancaren la tapa del taüt i el soterrador digué: "Ja està".
Tornaren a alçar la caixa i la ficaren al forat mentres jo, tota fascinada, seguia les maniobres per anar tapant, amb rajoles i algeps, la boca del ninxo on descansarien, ara sí esperant la eternitat, mare i fill, per sempre junts.