Si no et cura, et mata

Tots coneixieu a Ramon, el meu home.  Era una bona persona. El malnom de la seua família, Catxet, li venia al pél al seu caràcter, com una clau al pany. Era tranquil i mesurat, no li agradava ni discutir ni fer-se de notar, i mai l'haureu sentit parlar mal de ningú.  Pel matí, a l'horta i per la vesprada, a casa.  De més jove es passava un ratet pel Casino, però quan muigué el nostre Nofre, amb el dol, no el tornà a xafar mai més.
Heu de saber que el meu marit va morir a l'invern de 1969, quan tenia 81 anys d'edat.  Com ens passa a tots els vells, la vellea punyetera, arrossegava malalties des de molts anys.  El sucre li va fer perdre l'oïda feia molt de temps i les cataractes li tenien la vista molt emboirada.
A més a més, li havien aparegut unes llagues al peu dret, d'eixes que no es tanquen mai i que li anaven supurant constanment.  Pepe, el nostre fill, procurava totes les vesprades netejar-li la ferida.  El meu Pepe havia sigut ajudant sanitari fent la mili i s'encarrega  de la cura de ferides i cremades per a tota la família.  A més, i el que és més important, és el nostre practicant particular, encarregat de ficar les injeccions que calguen a germans, cunyats i nebots. Du una bolseta de tela i dins un estoig metàl·lic on guarda, com si fos un tresor, les dos peces de vidre que formen la xeringa, dos o tres agulles d'injectar i unes pinces per agafar objectes.   A la casa on arriba ja sabem que hem de tindre preparat un casset amb aigua calenta a punt de bollir per a que totes les peces de la xeringa queden ben desinfectades.
Però, eixe dia de febrer, Pepe es quedà ben preocupat per son pare. Li va alarmar la seua respiració, que era cada vegada més treballosa, i la febra, que començava a pujar-li. Tenia la sospita que podia patir una pneumònia o altra cosa pitjor.  Jo,de seguida, cridí a D. José, el metge del poble, per a que el visitara en casa i el resultat sigué un diagnosi de pulmonia.  Com a tractament, D. José li receptà quatre dosis de penicil·lina,  d'eixes que van en unes botelletes per a injectar-les.  El mateix dia de la visita, abans del sopar, el meu Pepe li punjà la primera dosi a son pare i, Ramon reaccionà molt bé, sopà amb tranquilitat i es gità amb la febre més controlada.
Al sendemà el meu home estava més animat.  Encara que respirava un poc fatigat, no tenia el front tant calent i feu el dinar amb bona gana. A mitja vesprada Pepe, que ja havia vingut a fer una ullà pel matí, abans d'anar a treballar, s'acostà a casa a fer-li la cura diària del peu llagat i a injectar-li la segona dosi de penicilina.  Al poc de l'injecció, s'adonà que son pare no es trobava bé:
-Mire mare! De colp ha baixat el seu ànim- em digué.
La veritat és que la respiració tornava a ser més fatigosa i els ulls se li tornaren a ficar vidriosos per la calentura.   Ramon a penes sopà i demanà anar-se'n al llit.  Pepe, després de gitar son pare, se'n anà a sa casa molt preocupat, tant que, a les dos de la matinada, s'alçà del llit i se'n vingué a ma casa.  Com que duia claus no em vaig enterar fins que el trobí a la vora del nostre llit.  Jo el vaig vore amb els ulls pesats, adormida encara, i li diguí:
-Pepe, que fas ací?
Ell, amb la veu baixa només va poder contestar:
 -Mare, el pare està mort.
No sé que em va passar pel cap, el cas és que vaig comprendre de colp el que havia passat i no s'em va ocòrrer altra cosa que baixar del llit, agenollar-me i començar a resar el rosari, com si estiguera davant del Santíssim!!
 Al poc, el meu fill m'alçà de terra i agafant-me pels braços, em tragué de l'habitació.  Des d'eixe moment, ja els meus fills s'encarregaren de tot. De bon matí vingué D. José, per signar el certificat de defunció.  El meu Pepe se li acostà, i li parlà molt seriòs. No estava enfadat, sinó més bé decebut pel que havia passat:
-D. José, mire com estem!  Li ficarem la penicil·lina que pareixia que anava tan bé i, a la segona "punjà", la medicina l'ha mort.
El metge el mirà amb eixos ulls irònics que de vegades ficava, i  li amollà:
-I que vols! A estes edats, les coses van com van. Anem provant, anem provant i al remat... si no te cura, te mata!